[24-05-11]  Hi havia una vegada un ciutadà que no estava massa satisfet amb la gestió política que es feia al 'seu' municipi. Diguem-ne que tenia certa animadversió pel càrrecs públics que regentaven l'Ajuntament. Però no només això, també li agradava fer la gara-gara als que a ell li agradaria que ocupessin tals posicions.

És per això que, aprofitant que tenia una caixa de llumins, va tenir la 'bona' pensada d'anar fent petits focs d'encenalls, per anar evidenciant el que no acabava de rutllar en el municipi (O era per anar desprestigiant als que no eren els seus amics? Ai, no ho sé!).

El cas és que, ostres!, un dia es va declarar un foc, en el qual no hi tenia res a veure, i va tenir la pensada que la millor manera d'apagar-lo era ruixant obertament el foc amb gasolina... I sembla que va gaudir-hi d'allò més!

I és així com, sense adonar-se'n, el ciutadà descontent es va transformar en un piròman inconscient.

Com que no sé imaginar-me com són les sensacions que sent un piròman quan atia el foc més del compte ni quan aquest se li escapa de les mans, vull fer-me la pregunta... Com se sent, al veure que ha cremat més del que s'imaginava? [Perquè clar, tampoc vull creure que en fos conscient, de la magnitud i de la voracitat que podien tenir les flametes dels seus llumins...].

O, deixa’m que ho plantegi diferent, que potser serà de més bon respondre... Com se sent algú que volia que hi hagués un relleu en el consistori, aconseguint desbancar els ‘mals gestors’ i obrint les portes als ‘bons gestors’, s’adona que la xenofòbia, el feixisme i l’espanyolisme més intolerants esdevenen representants del municipi (espero que amb el mííííííínim - i una mica menys - poder de decisió)?!

Jordi Palomeras Pérez