 En Nito va néixer a Salt l’any 1961 i des de molt petit, respira en la seva llar l’ambient musical que suposa tenir a un pare trompetista, i això, juntament amb una inclinació personal per l’art dels sons, el porta a iniciar els seus estudis musicals molt aviat.
Suposo que tenir un pare músic ha de marcar molt...
Sí, i tant. De petit volia ser trompetista com el meu pare, però ell em va recomanar que primer estudiés piano i que més tard ja en parlaríem. La meva primera professora de piano va ser la Sra. Rosa Pedrosa, veïna de la plaça de la Vila, amb ella vaig estar-hi uns 5 anys.
Així, vas veure clar el teu futur amb el piano?
Vaig descobrir que m’agradava molt i vaig continuar els estudis al Conservatori Isaac Albéniz de Girona, feia les assignatures d’acústica, estètica, música de cambra, història de la músic, acompanyament,... de la mà del compositor i pianista Josep Cassú.
Als 22 anys vaig conèixer a Lluís Vidal, gran pianista i compositor, el vaig tenir de professor de piano jazzístic durant 2 anys. Ell em va inculcar el nivell d’autoexigència que comporta voler arribar a ser un gran músic.
A quina edat comences a treballar com a músic?
De ben jovenet, als 15. Vaig començar amb un grup que es deia Genion’s, va ser el primer contacte amb el públic i on em vaig començar a interessar pels arranjaments. Vaig iniciar, també, l’etapa de col·laboració amb orquestres gironines (Maravella, Costa Brava, la Principal de la Bisbal,....). Puc dir que va ser on vaig aprendre a ser músic de veritat.
En tens un bon record d’aquesta etapa?
Sí, ens ho passàvem molt bé. L’únic que no m’entusiasmava és que quan fèiem les audicions de sardanes jo tocava el flabiol i aquest és un instrument que sempre se m’ha resistit.
Durant aquest temps vaig anar fent alguna coseta com a compositor, entre d’altres la música per l’espectacle de dansa “City Blues”.
També vas acompanyar durant molt temps a la cantant Nina?
Exactament durant 16 anys com a pianista. Amb ella vaig col·laborar en programes de ràdio i televisió. A TV3 en dos programes que ella conduïa, “10 del 3” un programa d’homenatge als primers 10 anys de la televisió catalana i “Pluja d’Estavellis” una mena del “Lluvia de estrellas” que es fa a la televisió espanyola. En ràdio i també amb la Nina, al programa de RAC1 “El diari d’Anna”, com a pianista i comentador. Jo posava l’ambient musical a les temàtiques que es tractaven i a més vaig composar-ne diferents sintonies.
L’altra experiència en ràdio va ser per ONA CATALANA en el programa “Jocs de Nit”, dirigit per Clara Sánchez Castro. En aquesta ocasió vaig ser el compositor de les sintonies.
Explica’ns l’experiència de crear una Big Band
Va se l’any 95, juntament amb el saxofonista i amic Jordi Pujol i 18 músics més de diferents orquestres gironines. Ens dèiem Impuls Big Band i vam treure dos Cd’s al mercat “Impuls Big Band” i “972”.
A part dels 2 Cd’s amb la Big Band, n’has tret dos en solitari. Què representa per a tu?
És fer realitat el meu gran somni. L’any 2003 vaig ficar-me a l’estudi d’enregistrament per plasmar la meva música, tal com la sento i comença a tenir forma el primer disc en solitari “Viviendo ahora”. A mitjans de 2004 la companyia discogràfica MUSICA GLOBAL converteix el projecte en realitat, traient-lo al mercat.
Ara fa poc més d’un mes ha sortit el segon, “Opcions”, un disc de versions del rock català dels darrers 20 anys. He tingut la sort de comptar amb la col·laboració de convidats de luxe, Pep Sala, Nacho dels Gossos, Carles Pons de Ja t’ho diré, Josep Thió de Sopa de Cabra, la Mone, en Jofre Bardegí,....
Tot el disc és de versions?
Hi ha una única cançó que és meva amb lletra de Josep Ma. Fonalleras, es titula “El millor ha d’arribar”. Vaig conèixer en Josep Ma. a través d’un amic comú, li vaig donar la música i li vaig explicar de què volia que parlés la lletra i el vaig deixar fer. Va captar molt bé la meva idea i tot i que en principi parla de la música catalana es pot utilitzar per qualsevol situació de la vida.
Creus en el futur de la música catalana?
En el de la bona música sí. Hi ha moltes cançons catalanes que s’han convertit en himnes i que no es perdran mai, sigui en versió original o versionades.
Em quedo amb les ganes d’escoltar el disc i tastar la feina d’en Nito. La setmana passada el va presentar a La Mirona amb molt bona acceptació per part del públic i estic segura que si l’escolteu us agradarà.
|
