 Maria Rosa Puig i Dalmau, nascuda l’any 1926, va convertir-se el passat mes de febrer en la primera filla predilecta de la vila. La Ma. Rosa, als 81 anys, és una persona molt activa i una de les seves aficions és llegir, sobretot els seus llibres.
Quants anys fa que la seva família està establerta a Salt?
En tots els documents que he revisat, la primera partida de baptisme de la meva família és de l’any 1791, això vol dir que els pares d’aquest avantpassat ja hi vivia. Jo vaig néixer a la casa on visc i suposo que serà aquí on faré el traspàs, o almenys m’agradaria.
Quins records té del veïnat en la seva infància?
La vida era molt familiar. Esperàvem la Festa Major, el Nadal,... per reunir a la família. Recordo Nadals que hi havia tanta gent a casa que calia posar matalassos a terra per dormir.
Per Festa Major el tren i els pocs cotxes que hi havia, arribaven tant plens que fins i tot portaven gent penjada per fora.
I de l’època d’estudi?
Vaig tenir la sort de que el meu pare tingués la creença de que fins i tot les nenes havíem d’estudiar, en aquella època el més habitual era anar a treballar, però jo vaig tenir sort.
Vaig fer el parvulari al costat de casa, al convent de les Clarisses. Als 7 anys vaig anar a “las Escuelas Nacionales” que eren on ara està l’escola La Farga, encara recordo a la directora, “Doña Gertrudis Moret”, encara li veig la cara. Després d’un parell d’anys vaig passar a l’Institut de Girona. No sé perquè hi vaig passar tant ràpid, no ho recordo. Hi vaig estar fent el batxillerat universitari per treure’m el títol de magisteri. Vaig estudiar magisteri perquè era el que solien estudiar les noies.
Ja ho podia fer des de Girona?
Feies els estudis i després anaves a Barcelona a fer l’examen d’estat.
Va fer de mestra a Salt?
No, primer vaig anar a Figueres i després vaig exercir durant 27 anys a les “Escolapies” de Girona.
Com va entrar en el món de l’educació especial?
Era un camp que em cridava l’atenció. Era un ensenyament més lent i que no donava satisfaccions immediates, però que em reconfortava cada vegada que algun nen feia un pas endavant.
Als 40 anys vaig decidir començar a estudiar a Barcelona. Els matins treballava a Girona, marxava amb tren cap a Barcelona, tota la tarda tenia classe i quan sortia m’hi havia de quedar a dormir perquè fins al matí no tenia cap tren per tornar. Va ser una època dura però vaig aconseguir el doctorat en Filosofia i Lletres. La Tesis de llicenciatura ja parlava dels nens amb problemes. El títol era: “Causes que porten als nens i adolescents al tribunal de menors”.
En acabar el doctorat vaig formar part de l’equip docent del “Mater Dei” que ara es diu “Font de l’Abella” a la zona de Palau. En aquells moments l’escola recollia tot tipus d’infants amb disminucions psíquiques i sensorials de les comarques gironines, però de mica en mica, ens van anar separant per grups. Vaig acabar a l’escola “La Maçana” com a directora durant 8 anys.
Tot i la gran feina que ha fet, com ha tingut temps per escriure vuit llibres?
No ha estat difícil, aquest vuit llibres són una mica un recull autobiogràfic. Parlen de les tres vessants en les quals jo em moc. Sóc membre d’una família patriarcal i he pogut escriure un llibre sobre el riu Ter, centrat a Salt. Sóc cristiana i m’he dedicat a l’ensenyament i alguns llibres ho reflecteixen. He escrit sobre la nostra llengua, sobre el maltractament als infants que és un fet que em repugna.
Ara mateix tinc un parell de llibres entre mans, com jo dic, sense data de caducitat. Un sobre Salt i l’altre d’estil filosòfic, sobre l’antiguitat clàssica.
Vostè viu en una de les zones de Salt amb major concentració de gent vinguda de fora, què en pensa?
Salt sempre ha esta un lloc que ha acollit gent, va començar a créixer amb la gent vinguda després de la guerra. Penso que tothom té dret a intentar millorar però s’ha d’arreglar tot molt. El poble els ha d’acollir i respectar però ells s’han d’adaptar molt i respectar els costums d’aquí.
L’any 1991 li van concedir el premi 3 de Març i ara el de Filla predilecta, què es sent?
He dit moltes vegades que no me’ls mereixo. Sóc una persona molt normal dins del poble. He obrat sempre segons les circumstàncies que se m’han donat. Els meus avantpassats ja defensaven els drets dels saltencs. Defensaven l’aigua, els drets de l’ensenyament, alguns va formar part de l’ajuntament. Jo només he seguit la seva línia.
La Ma. Rosa és d’aquelles persones fidels a les seves creences i als seus sentiments i el que té clar és que lluitarà fins al final pel seu poble i la gent que s’estima.
|
