Vaig despertar-me un dia,
l'alba rompia;
L'aire que m'envoltava em bressolava.
La lluna, entre dos núvols que l'amagaven,
es resistia
a deixar l'escenari que tant volia.

Però aquest aire no és normal,
aquest soroll no és de la mar.
I una pau i una calma, tot ho envaïa,
i em retenia.
Quasi sense adonar-me,
m'enamorava.

A l'Havana he nascut,
antillana sóc de pro;
aires de llibertat
vaig respirar al malecón;
i en la màgica nit
de solstici, nit de Sant Joan,
un vent desconegut
a l'interior em va portar,
i d'aquest Pla de Salt
em vaig enamorar.

La gent que allí vivia
tots compartien
l'entorn de la natura amb harmonia.
Paradís que de ser-ho no presumia,
no presumia,
integrant de cultures, arrels profundes.

I estic lluitant al meu interior
doncs ara ja no sé qui sóc.
Mai he deixat la platja de la mar blava
que em dóna vida.
Com poder no marxar-ne i aquí quedar-me?

Havanera he nascut,
havanera trista sóc,
necessito la mar,
i aquest lloc és interior.
Jo voldria saber
com resoldre aquest embolic:
vull ser d'aquí i d'allà,
i la meva essència no és tal.
Havanera de Salt
jo em voldria tornar;
havanera de Salt
Jo em voldria tornar.